aventurilles per l'Est d'Àfrica: TANZANIA!!! - Mbeya

29/11-02/12 Dar es Salam

Hola¿ Que hi ha algú??

No se vosaltres, però jo estic a Tanzània!! Desprès de 3 mesos inoblidables a Malawi, ara farà una mica més d'una setmana que volto per Tanzània La veritat és que deixava Malawi una mica trist, desprès de tot el viscut allà era complicat igualar-ho a Tanzània, però aquesta primera setmana no ha tingut desperdici!

Vaig arribar a la frontera en minibús -per variar-. Tràmits a la frontera, que em segellessin el passaport a la frontera de Malawi, 300m caminant en terra de ningú fins arribar a la part tanzana a que em tornessin a segellar. Va ser divertit; a la frontera em vaig trobar amb una parella d'anglesos que ja havia conegut a Zàmbia, desprès me'ls vaig trobar esperant el ferri per anar cap a la illa del llac Malawi, vam estar els 4-5 dies allotjats al mateix lloc a Likoma, vam tornar junts amb el ferri, ens vam separar 4 dies mes quan voltàvem pel nord de Malawi i ens vam tornar a trobar allà segellant els passaports! Junts vam agafar un bus cap a Mbeya, la primera ciutat important desprès de la frontera -ja a Tanzània- i com no podia ser d'una altre manera ens vam allotjar al mateix hotel -si, hotel, el meu primer hotel en 3 mesos! 10€ la nit-. Ells només van estar-hi una nit, i jo m´hi vaig quedar un dia mes per esperar el tren que anava cap a Dar es Salam, capital de Tanzània Mbeya es una ciutat que no te res d'interessant. Si que només vaig estar pel centre, però tampoc hi va haver res sorprenent. Un dia, dues nits, i el segon dia al dematí me'n vaig anar cap a l'estació a esperar el tren. Vaig comprar el bitllet el dia abans i el tio de la taquilla em va dir que el tren arribava a les 14, però que millor estar allà entre 12 i 1 per si a cas. A mi ja em va estranyar que el tren pogués arribar abans d'hora, però si el que venia els bitllets m'ho recomanava millor fer-li cas. Així doncs, allà estava jo a les 12.30, disposat ha agafar el tren a les 14. Vaig veure un cartell on posava que venia amb retard i que fins les 16h no arribava. O sigui que m'havia d'esperar 3h i mitja. Tant de bo haguessin estat 3h i mitja...el tren va aparèixer a les 20h!! Tot el dia tirat pel terra de l'estació! Tirat perquè cadires -ja no butaques- no n´hi ha. Amb una pudor a pixat que tirava “pa tras” i en conseqüència amb uns wc on no s´hi podia estar més de l'imprescindible. Un incís en quant als lavabos africans; aquí això d'anar al lavabo amb la revista i tirar-s'hi mitja hora no funciona. S'ha d'anar al lavabo quan ja no hi ha més remei, quan t´ho estas apunt de fer a sobre! Així redueixes les vegades que hi vas i t'assegures que la cosa anirà ràpida...per altre banda, a la que trobes un lavabo mínimament decent s´hi ha d'anar, encara que no se'n tinguin ganes! Segurament la propera opció que tinguis serà molt més desagradable.

Bé, doncs a les 20h, desprès d'haver perdut tot el dia esperant el tren, per fi va arribar. Fosc i negre -a l'estació no hi ha cap llum- tothom intentant entrar a la vegada al tren. Gent sortint, gent entrant, i tothom amb bosses, maletes, sacs de ves a saber què...entre empentes vaig aconseguir entrar, i em vaig asseure a la butaca. Es van fer les 21. Desprès les 22. I a les 23 vaig anar al bar a preguntar aviam què passava. Doncs es veu que el conductor estava sopant. El tio es va tirar més de 4h sopant! Sort que el tren anava amb retard, sinó encara hauria fet una vacaina desprès de sopar! A quarts d'una vam marxar, i ningú feia cap mala cara ni ningú es queixava per les 10h de retard que portava. Estava assegut a la banda de la finestra i a més a més hi havia com un petit espai a l'alçada del braç i per recolzar el cap. L'alegria va durar poc. El vagó estava ple d'escarabats, i el seu lloc preferit per córrer amunt i avall era justament la repisa aquesta. Tot i això, la son va poder més que el fastig dels escarabats i m'hi vaig acabar arrepenjant -i treient-me els escarabats de sobre cada 2 per 3-. Dormir no va ser fàcil, el tren es movia d'una manera que semblava que descarrilaria i vaig dormir 3 o 4 mitges hores. Jo era l'únic muzungu del vagó i per tant el centre d'atenció. Hi ha 4 classes; primera en camarots de 4 lliteres, segona en camarots de 6 lliteres, tercera un vagó amb butaques no reclinables -la meva- i quarta classe, com la tercera, però enves de butaques eren bancs i anava a rebentar! Tots els blancs anaven a primera o segona classe, però a mi em va fer més gràcia anar com va la majoria de gent local...allí donde fueres haz lo que vieres, no?

El trajecte son unes 26h -en autobús són 12 ¿?-, i no quedava una altre que disfrutar del paisatge durant el dia. Em va sorprendre lo verd que és tot el paisatge, i això que l'època humida tot just acaba de començar -m'agradaria veure-ho a l'abril!-, i també em va sorprendre la quantitat de casetes perdudes enmig del no res. Tanzània és un país molt més gran que Malawi -es podrien comparar com Portugal i Espanya- i quan un poblet està aïllat, ho està de veritat. Anava mirant el mapa que tinc de Tanzània, i veies casetes -cabanyes- en punts a 200km d'alguna població mínimament important -almenys que aparegues al mapa!-. La veritat, no se com poden sobreviure aquesta gent, i l'aigua que veuen i la dieta que segueixen deu ser de lo més precària...

El tren parava cada dos per tres, i la velocitat era sorprenentment lenta! Mbeya i Dar les separen quasi 900km, dividits entre 26h, surt a menys de 35km/h. Tenint en compte les parades, jo calculo que el tren deuria anar a menys de 50km/h. Està bé per anar fent fotos, però hi ha moments que un es desespera...I el tema de les parades, moltes vegades no és tant per la gent que puja o baixa del tren sinó per tota la gent del poble, que es mobilitza i intenta vendre qualsevol cosa. El tren deu haver “activat” l'economia de les zones per on passa, i crec que és l'únic moment de la setmana en que els habitants tenen alguna oportunitat de vendre alguna cosa. Per tant aprofiten i venen de tot, com a cada parada amb els autobusos a Malawi. L'única diferència és que al tren fins i tot s'hi pugen. A l'estació de Mbeya vaig conèixer 3 mzungus més; un noi finlandès que sortia amb una noia anglesa i que estaven viatjant amb una altre amiga anglesa. Ells anaven a segona classe, però ens anàvem trobant pel bar-restaurant. A més a més el noi és fotògraf -desprès de nadal s'instal·larà a Nairobi i obrirà un estudi de fotografia- i ens vam trobar varies vegades al final del tren fent fotos.

Com deia abans, el viatge en tren dura unes 26h, i per tant vam arribar a Dar es Salam la nit del diumenge a dilluns, a les 2.30am. Am les hores que eren i arribant a la meva primera ciutat africana de veritat -3 milions d'habitants-, em vaig acoplar amb els anglesos en un taxi i vam anar a buscar algun lloc on dormir una estona. El primer lloc on vam anar estava ple, el segon a partir de les 22 no deixaven entrar a ningú més i per sort vam trobar un 3r on si que ens van deixar dormir, 4 en una habitació de 3 llits -jo amb la meva esterilla al terra, però em va donar igual, la meva màrfega és estupenda i hi dormo perfectament bé-. Entre pitus i flautes eren quasi les 5 que anàvem a dormir, i com que l'esmorzar anava inclòs amb el preu, abans de les 9 havíem d'estar abaix. Ni 4h de son, fer-se la motxilla i a investigar la ciutat. Vaig voltar una mica pel centre de Dar, em vaig comprar un mòbil -un nokia super bàsic que em va costar 20€, a Barcelona me'n hauria costat 150- i vaig trucar al “Carlos Maasai”. Aquest és un contacte que em van donar una parella de Vigo que vaig conèixer a Blantyre, sud de Malawi. Sense conèixe'ns de res, el vaig trucar i em vaig plantar a un bar-taverna-restaurant que està obrint. Tot un personatge. Li diuen Carlos Maasai xq el primer any que va estar a Tanzània va estar vivint amb els Maasai, i el tio te un look força peculiar...rapat i amb 4 rastes que li pengen del clatell, amb braçalets maasai als braços i turmells, tatuat...el seu fill que te un any i mig porta cresta, o sigui que imagineu-vos el pare! Està casat amb una tanzana i em sembla que em va dir que portava uns 7 anys a Tanzània Fa 3 anys estava al carrer sense un duro, uns amics li van deixar diners per obrir un petit restaurant on menjar peix i poca cosa més. Ara té 3 tavernes, i n'està obrint una 4ª. Li sobra la pasta i la seva feina es tracta d'anar de tant en tant pels locals controlant. Molt bona gent; sense coneixem de res, al trobar-nos ja em va dir que havia parlat amb un amic seu -un local- i que no hi havia problema per quedar-me a dormir a casa seva. A mitja tarda va aparèixer l'amic, vaig deixar les coses a casa seva i vam anar a prendre algu a un dels seus locals. Vam beure, vam sopar, i a l´hora de pagar no ens van deixar por orden del Carlos. Al mateix local vaig conèixer el meu primer Maasai -bé, l'amic de l'Alisa és Maasai, però occidentalitzat, i te una feina i viu en una casa de parets de totxo, no perdut al mig de la sabana amb un ramat de vaques-. És una de les coses que m'ha sorprès; els Maasai no només estan aïllats a la sabana, a la ciutat també et trobes Maasai vestits de la manera tradicional, amb les teles aquestes de colors i el bastó. Els Maasai de la ciutat acostumen a treballar de nit com a seguretat de locals, hotels i d'altres -qui els té prou ben posats per entrar a robar a algun lloc on hi ha un Maasai vigilant, amb un arc i fletxes, capaç de caçar lleons i d'altres animals xungos?? jo passo!-. L'Arpakwa es va posar a xerrar amb ell en idioma Maasai i es va acabar seient amb nosaltres. Va se prou curiós! A més a més els Maasai no mengen peix, ni res que vingui del mar, i l'Alisa es va demanar un plat de gambes. Corrents, tots 2, es van moure's del lloc per posar-se a l'altre punta de la taula; no poden ni olorar-ho!

Això era el dilluns, i jo “preocupat” xq era el Barça-Madrid. Tot i això preferia estar a casa de gent local que poder veure el partit...però al final es va poder fer tot! Desprès de sopar, vam agafar un “Bajaji” -les motos aquestes típiques índies de 3 rodes, que et pots asseure darrera-, ens hi vam embotir els 3 i vam anar en busca i captura d'algun lloc on poder veure el partit als voltants de casa seva.

A mi m'hauria agradat veure'l en algun bar local, aviam quin era l'ambient que es respirava, però el vam veure en un hotel pijo i només hi havia 5 o 6 persones. L'únic mzungu que hi havia era del madrid, i els altres algun del barça algun del madrid, tot i que tampoc es mostraven massa entusiastes...per sort aquí té més tirada el barça, i l'endemà “tothom” anava amb samarretes del barça del carrer! Jo estava que no m'ho creia; vam arribar als 20min de partit, que ja anaven 2-0, i jo rallat xq creia que ja no passaria massa més cosa important...:)el meu primer partit del barça a Àfrica i va ser un bany al Madrid. Que més es podia demanar? Un dia rodó!!

Vaig estar amb aquesta gent dilluns, dimarts i dimecres, dormint bastantes hores cada dia en un llit i anant de bars cada dia amb aquell parell...:) El dimecres, vaig aprofitar que estava sol voltant pel centre, i tot guarro que anava me'n vaig anar a un hotel pijo pijo de 5 estrelles a dinar; 10€ i un buffet lliure amb menjar occidental! Com vaig disfrutar!! Realment necessitava un tiberi de menjar “normal” desprès de tant de temps menjant només cuina local, que es limita a arrós o shima -a Tanzània li diuen ugali- amb vedella, pollastre o peix. D'aquí no surten!

Dijous al dematí, vam anar cap a l'estació de busos i vam agafar un bus cap a Arusha, ciutat important del nord i lloc on s'organitzen la majoria de safaris pel Serengueti, Ngorongoro, i Kilimanjaro. Jo volia anar-hi per començar a mirar el tema dels safaris per quan vingui l'Anna, l'Arpakwa -amic de l'Alisa- havia d'anar a treballar a un pub que té el germà de l'Alisa a Arusha i l'Alisa va dir que també es venia -total, feia uns dies que l'havien fotut fora de la feina i no tenia res millor a fer-.

Així doncs, propera parada, Arusha!