Aviam...pu lu que veig fa més d'un mes que no escric, i tenint en compte les parrafades que fotia fins ara, ara auría d'escriure com a 15 pagines de word. Evidentment no ho faré! Pel vostre bé -si és que encara hi havia algú que se les llegia!- i xq a aquestes alçades és impossible que expliqui tot el que m'ha passat amb el detall amb què ho feia.
Us vaig deixar que jo estava a Arusha, amb l'Alain i la Maria. l'Alain va marxar de safari 5 dies, i jo em vaig instal·lar a casa de la Maria, ja que una companya de pis estava a Zanzíbar i tenia una habitació lliure. Els dies van passar ràpid, amb visites diàries a Shangarai i alguna altre zona pobre a les rodalies d'Arusha. Un d'aquests dies va ser un dels més colpidors que he tingut a Àfrica. Aviso que els 2 següents paràgrafs no són aptes per a tots els públics, però em veig amb la necessitat moral de deixar-ne constància.
Al matí vam anar a Shangarai, però vam visitar una família que encara no coneixia. Era una dona que vivia amb els seus dos fills -el pare els havia abandonat; típic pare tradicional tanzà-. La casa consistia en una construcció feta amb branques, posades de manera quadriculada fent una estructura. Per tapar tots els forats, hi havia un revestiment de fems i terra. No us imagineu la típica casa marroquina feta d'adobe, allò és un luxe comparat amb això. L'espai, petitíssim, uns 2 x 3m. En aquest espai hi tenien el llit, un foc a terra per cuinar i uns trossos de fusta per seure. Si no fos xq plou, viurien millor al carrer. Desprès d'això vam anar a casa de la Glory, una altre zona molt humil. Ens havia comentat que sabia de dues dones molt grans que necessitaven ajuda prop d'on ella vivia. La primera que vam visitar tenia una espècie de fongs al peus, que amb els anys, se li havien anat menjant els dit -literalment, ja només tenia monyons- i no podia caminar -per tant no podia treballar, ni, en el cas de que tingues diners (que no en tenia) tampoc podia anar a comprar-. Menjava el què trobava, ja que ningú l'ajudava. La vam trobar asseguda a 1m de la porta de casa seva, asseguda sobre una gàbia amb 2 gallines. Les gallines no eren seves, eren d'una veïna que ni tant sols li donava ous. Al costat tenia una vaca, d'una altre veïna, que ni tant sols li donava llet. Així de solidària és la gent a Tanzània, tot i que en àrees tant pobres prou difícil és sobreviure un mateix com per haver d'ajudar als altres -tot i això no és excusa per deixar morir a la gent-. Per acabar-ho d'adobar, la dóna tenia 3 nets a qui cuidar, ja que els seus dos fills feia uns anys que havien mort de sida. Realment no entenc com havien sobreviscut els 4 fins llavors.
Un cop vista la situació d'aquesta dona, vam anar a veure l'altre, que vivia a uns 500m. Era una dona encara més gran que la primera, i el seu problema principal era que era cega. Ser ceg al primer món és una putada, ser-ho a l'Àfrica és un infern. Vivia en una parcel·la que tenia com una espècie de tanca feta amb branques, les quals utilitzava per anar palpant i orientar-se per casa seva. L'única manera de subsistència era era un dels nets, el gran, que vivia amb ella i mínimament la feia sobreviure -a ella i als altres 3 o 4 nets que rondaven per allà-. Tot i això les seves condicions eren lamentables i la dona no podia menjar res sòlid, tot líquid o pastetes. Jo l'anava veient i m'anava posant pàl·lid, pobre dona, al final vaig haver de sortir de casa seva a que em toques una mica l'aire i tornar als 5 minuts ja una mica millor. Són coses complicades d'explicar i de poder transmetre a traves d'un blog. Una vegada més, la salvadora Maria se'n va fer carreg; ara se'n cuida que cada dia la Glory els hi porti llet i de tant en tant alguna cosa per menjar -arròs, ugali, blat de moro...-. Si algú s'ha plantejat alguna vegada fer una donació a una ONG però no ho ha acabat fent per la incertesa d'on aniran a parar aquests diners, us asseguro que la Maria sabrà on ajudar. Jo, a la mínima que pugui, vull o bé fer una donació mensual per apadrinar algun dels nens que ajuda o potser fer una única donació en quan pugui per ajudar-la a ella a continuar la seva tasca. Fins ara tot ho ha fet amb els seus diners, però no està mai de més una ajuda externa per ridícula que sigui. El tema de les ONG's és complicat -ella al principi va treballar per una ONG local que li va acabar robant el cotxe-, per això us animo a col·laborar amb la seva que se del cert que estaran ben invertits.
A finals de setmana va tornar l'Alain del safari, molt content amb l'empresa de safaris però no tant amb la companyia que havia tingut al cotxe. Era una de les més barates que es poden trobar, i sabent que tot havia anat bé ja vaig fer la reserva per anar 5 dies de safari quan arrivés l'Anna.
Abans de que l'Alain marxés de safari, la Maria ens va estar ensenyant unes fotos d'una tribu a la que havia visitat feia uns mesos. L'Alain i jo, morts d'enveja, li vam dir que si hi havia possibilitat de fels-hi una visita...i així va ser! Quan va tornar, l'endemà ens en vam anar cap allà!! De camí, vam recollir un amic de la Maria, un Tanzà que és guia de safaris i que parla Swahili. Els Hadzabe parlen la seva pròpia llengua, però alguns d'ells de cada grup parlen Swahili. Nosaltres parlàvem en angles amb el guia, ell traduïa al Swahili a alguns membres de la tribu, i aquest a la resta de la tribu en el seu idioma, idioma de clics -tenen paraules, però n'acaben moltes fent el típic clic fent ventosa amb la llengua i el paladà-. Són un poble nòmada, que viuen prop del llac Eyasi. Viuen en cabanes molt rudimentàries -res de adobe, terra o fems, simplement branques torçades-, mengen el que cacen -ocells, rates, petits antílops- o recol·lecten per la sabana, i són una de les tribus més autèntiques de l'Àfrica oriental. Diuen que el seu idioma de clics és una reminiscència del dels primers Homo Sapiens Sapiens, amb això us ho dic tot! Només se sap dels moviments de 3 grups -són uns 750 habitants, però viuen en petits grups d'uns 30 membres-, els altres viuen qui sap on. Vam tenir la sort de poder-nos-hi quedar un parell de dies, i vam plantar un parell de tendes de campanya al costat de les seves cabanyetes! Tota una experiència!! Vam dinar i sopar amb ells, vam fumar amb ells -es fumen tot el què troben, només cal que estigui una mica sec!-, a la nit vam compartir foguera amb ells i l'endemà al dematí ens vam llevar a quarts de 6 per anar a caçar!! Si si, ens van donar un arc i fletxes a cadascú i ens en vam anar en busca i captura d'animals!! Evidentment jo no defenso la caça, sempre i quan no sigui l'única manera de subsistència! Ni l'Alain ni jo vam caçar res, però ells van caçar un colom -no com els de Barcelona! El vam provar desprès, boníssim!-, un ratolí i al final un ocellet petit, que van atontar amb una fletxa amb la punta gruixuda per no travessar-lo i desprès el van matar d'una caixelada al crani -ens vam quedar a quadros quan li van fotre caixelada, es van sentir cruixir els óssos-. Despès de caçar vam desmuntar les tendes i ens en vam anar amb ells a una reunió que tenien amb els altres dos grups de la zona, per discutir temes territorials de caça i algunes coses més. Visitar una tribu real era una cosa que em faltava i que em feia molta il·lusió per completar el meu viatge -els maasai compten, però viuen massa del turisme, fet que els hi treu autenticitat-, una altre aventurilla per afegir a la llista!!
Alguna informació més dels Hadzabe;
http://es.wikipedia.org/wiki/San
http://mapahumano.fiestras.com/servlet/ContentServer?pagename=R&c=Articulo&cid=1062374275069&pubid=982158433476
L'endemà de tornar dels Hadzabe, Alain i jo vam marxar cap a Dar es Salam, amb la intenció d'anar cap a Màfia o Pemba, illes que hi ha al nord i al sud de Zanzíbar però molt menys turístiques. Al ser menys turístiques també hi ha menys oferta de ferris i d'hotels, i els que hi ha són més cars. Per tant, vam acabar anant com tots els borregos a Zanzíbar, que tampoc és tan greu!! Al arribar a Dar, ens va venir a buscar a l'estació de bus la Sandra, una noia de Barcelona que portava 3 mesos viatjant per Tanzània i que havia estat amb la Maria a Arusha, segons ella molt bona gent. I així va ser! Ja la mateixa nit vam sortir de festa els 3. Els vaig portar al bar del Carlos Maasai, el noi de Vigo que vaig conèixer el meu primer dia a Dar es Salam. Allà ens vam trobar a l'Alifa, un noi que coneixíem d'Arusha, propietari d'un local nocturn. Desprès de sopar allà i fer uns beures, ens em vam anar plegats a un altre local de Dar. Va ser una nit llarga, vam anar a dormir quan ens van fer fora de l'altre local...i l'endemà al dematí marxàvem l'Alain i jo cap a Zanzíbar! Resacosos, ens en vam anar a cap al port a agafar el ferri, i la Sandra ens va acompanyar. La vam intentar convèncer xq vingues amb nosaltres, però just hi havia estat la setmana anterior i ja li quedaven pocs diners.
Així doncs ens vam despedir d'ella i vam anar cap al ferri. A les 11 ja érem a dins tot i que no sortia fins les 12 -l'Alain tenia el rellotge 30min avançat...-. A l'arrivar a Zanzíbar, cap a les 15.30, ens vam emportar una sorpresa que al principi jo acabàvem d'entendre...la Sandra ens estava esperant a la sortida del ferri!!! Es veu que es va trobar a un tio que intentava vendre el seu bitllet de ferri xq ell no podia anar a Zanzíbar, i com que no va poder, es va trobar la Sandra i li va regalar! A més a més era un bitllet amb el ferri car, que triga 2 hores en ves de 3 com el nostre. Sense pensar-s'ho, la tia se'n va anar cap a l'hostal, va agafar la seva motxilla i se'n va anar cap al ferri! Van ser uns dies molt guais a Zanzíbar amb ells 2. Semblava que ens coneixèssim de tota la vida, compartint habitació, de festa i platja tot el dia...i feia 2 setmanes i 1 dia respectivament que ens coneixíem!
El primer dia jo em vaig llogar una moto -una 2 i mig de muntanya:)- i me'n vaig anar en busca i captura d'un hotel on estar amb l'Anna quan hi tornéssim junts. Ja havia provat de reservar l'hotel per internet, però vaig enviar mails com a 30 hotels diferents de l'illa i a quasi tots em deien que pels dies que jo volia ho tenien tot ple! Per tant, vaig decidir plantar-me als hotels directament i preguntar a recepció. Desprès de 4 mesos viatjant sense cap reserva, això de reservar se'm feia molt raro, i no pensava jo que no trobéssim lloc en tota l'illa! Finalment vaig poder reservar on havia pensat des d'un principi, al Kendwa Rocks, que està en una de les millors platges de Zanzíbar i que a més a més no tenen problemes de marees -a la major part de Zanzíbar, sobretot a les platges de l'est, les marees canvien molt durant el dia, fins al punt de que pots haver de caminar 1km mar endins amb l'aigua pels turmells en busca de profunditat suficient per banyar-te!-. Amb la reserva feta i amb un pes menys de sobre, vaig aprofitar el lloguer de la moto per voltar per l'illa. Vaig recórrer tot el nord, platges de l'oest i de l'est, per camins de sorra al costat del mar, i fins i tot vaig arribar amb la moto a una platja solitària...paradisíac!
Un dels dies vam anar al Kendwa Rocks -conegut per les seves festes de lluna plena, el mateix hotel on desprès vaig anar amb l'Anna-, ja que hi feien una festa. No teníem diners -o no ens els volíem gastar- per pagar una nit allà, però vam decidir anar-hi de totes maneres. Una nit de festa, i vam acabar dormint tots 3 en uns dels matalassos que tenen a la sorra de la platja. L'endemà dia de platja, banyet i cap a Stone Town altre vegada. Abans de marxar, caminant per la platja, vam veure que una de les parades que venien xuminades per turistes tenien un mono petit. Ens hi vam apropar, i vam estar jugant amb ella una bona estona. Al final l'Alain es va estirar amb ell, el mono se li va pujar a sobre i es van quedar adormits els dos una mitja hora! Vaig haver d'anar a despertar-los per marxar! Quin parell...
Aquella nit si que vam dormir en un llit, i l'endemà al dematí -dilluns- ells 2 es van quedar a Zanzíbar i jo vaig agafar el ferri per tornar a Dar es Salam, patia xq volia reservar el bus per anar el mateix dia que arribava l'Anna -divendres- cap a Arusha; ja teníem l'hotel reservat i el safari al cap de 2 dies! I ja vaig fer bé de marxar, tal i com vaig arribar a Dar me'n vaig anar a les oficines de les 2 companyies més importants de bus per reservar, amb la sorpresa que em van dir les dues que no tenien cap plaça, res!! Com a molt pel dia següent, però jo tenia aquella nit reservada a Arusha... L'endemà em vaig llevar a les 5.30 del dematí, i me'n vaig anar a l'oficina de l'altre companyia de bus que apareix a la guia. Desprès de caminar uns 40min vaig arribar al lloc on segons la guia aquella companyia tenia l'oficina. La sorpresa va ser quan un vigilant de seguretat que hi havia per allà em va dir que l'empresa feia un any que no existia...va ser un moment d'estressss!! L'altre vegada que havia anat a Arusha vaig comprar el bitllet 5minuts abans de que sortís el bus, i ara l'intentava comprar 5 dies abans i no hi havia manera!!! Tot i això, el mateix vigilant em va dir que a prop d'allà hi havia una oficina d'una altre companyia, que anés a provar allà. Hi vaig anar, era un descampat amb una oficina al fons, i per sort vaig poder comprar el bitllet. Era una companyia que no havia sentit mai, i per tant, tenia molts dubtes de la seva fiabilitat...tot i així els vaig compar, almenys tenia algu. L'únic problema era que els bitllets eren per les 8 del dematí, l'Anna arribava a les 6 a l'aeroport, havia de fer-se el visat -a Àfrica són coses que porten una estona-, recollir la motxilla -si és que arribava- i arribar fins a l'estació de bus, que amb taxi esta a uns 30min de l'aeroport -això sense comptar els embussos monumentals que es formen cada dia cap a les 6.30 del dematí-. Tenint en compte tots aquests factors, me'n vaig anar cap a l'estació central, ja que allà les companyies hi tenen una altre oficina. L'empresa Dar Express és l'única que té un bus que surt a les 10, que em donava una mica més de marge. Per sorpresa meva, vaig anar a l'oficina i em van dir que si que tenien bitllets, fins i tot vaig poder triar seient!! Àfrica...tant de patir i allà estava jo amb 2 bitllets per cadascú!! 12,5€ de més que vaig pagar x barba...per sort al final em van tornar el 70% del preu dels bitllets del bus de les 8 -cosa que em va sorprendre molt!-
Desprès d'això, van ser uns dies d'espera, frisant per tenir l'Anna per aquí Àfrica amb mi:) i la nit del dijous me'n vaig anar a l'aeroport cap a les 10, per esperar-la allà tota la nit i estalviar-me una nit més d'hostal!! Tampoc era factible agafar un taxi a quarts de 5 del dematí -no hi ha taxis de nit-. Però l'espera va valdre la pena. Puntual, desprès de 4 mesos allà tenia l'Anna disposada a compartir amb mi uns dies d'aventurilla africana:)
L'últim lloc on esperava trobar-me una estelada!! al costat de la bandera de Zanzíbar, illa amb uns sentiments independentistes a la Tanzana
Dar es Salam